divendres, 30 de novembre del 2018

Lo principi

- Ves quina pocasoltada - diria la tieta Pilar (la meva padrineta de fet i esponsor oficial quan les meves visites al Domenech eren més habituals).

- Donar la volta al Món. Amb lo be que s'està a casa!!! -

La mamá, la tieta Pilar, la tata Dori i jo (1964)
Ja és veia venir, o no, que això de voltar no era broma

La meva primera gran excursió en solitari, va ser als 11 anyets, 6e. d'E.G.B, quan el papá (sniff, sniff) em va proposar anar a comprar unes cintes adhesives, en aquells temps, a una coneguda perruqueria de "Kamakulandia".
Vaig passar d'agafar la bici i explorar el terme municipial d'Almacelles i rodalies amb el Juanma i el Torru a agafar un tren (no AVE) que al cap de quatre hores em deixaria a l'Estació de França i des d’ on a poteta tenia que fer diana amb el número 534 de la Gran Via de les Corts Catalanes.
En aquells temps, no teníem ni “guiiis” ni PSP’s, ni tele en color, Pedres, cabanes, corrillos i crits de les mamás (avantsala del “guaxap”) s’escoltaven per tot el barri de Les cases barates, sota amenaça d’una espardenyada en cas de no atendre la trucada, i el tren que ens comunicava amb la capital del pais, formava part del nostre patrimoni pre-pueril.
Pos si. Fa dos anys vaig començar a sentir parlar de gent que feia viatges d’un any, o més!!!, una moda, i jo que, en roba no, però en aquest tema... tampoc soc un exemple, vaig ficar en funcionament la meva mollera.
Tararíiiiiiiiiiiiiiiiiii!!!- Neurona, a investigar!!! – i
- Ondia, això es rodó!!! (Lo Món) –
- I si vaig a comprar tabac i no faig mig tomb??? –

dissabte, 17 d’agost del 2013

Hokitika 02, Picton 03, Wanganui 04, Wellington 05, Wanganuy 06 d’agost de 2.013


Amb el fred que fa que pela, es normal que per aquesta zona hi hagi glaceres i més grans que el Turó de la Seu Vella.
I ves per on, resulta que qui dona nom a la que ha tingut l’honor de rebre la meva visita es ni més ni menys el marit i cosí de la Sisi, l’emperadriu d’Àustria, la de les pel•lícules de dissabte a la tarda quan encara érem hàbils com per menjar-nos els mocs, el Francesc Josep I, així que per obra i gracia de l’explorador alemany Julius von Haast, va deixar d’anomenar-se Ka Roimata, com li deien els maoris, per a partir de un bon dia de l’any 1865 ser conegut com a Franz Josef Glacier.
I més pinxos que un gínjol es van quedar aquests alemanys, a partir d’ara aquest serà el teu nom. I anys més tard, aquests de la UNESCO van dir amb tota solemnitat;
- Et declarem, patrimoni de la humanitat
Així que davant aquestes perspectives, encaro la fragoneta cap al Josef aquest, no sigue que amb tres estius més, del patrimoni de la humanitat en tinguem tots una mica en alguna ampolla d’aigua que es refresqui a les nostres neveres, en el millor dels casos i en el pitjor que sigui utilitzat per netejar algun Roca. I dic jo, si es dona aquest segon cas, ens acusaran d’atemptat contra el patrimoni del Món mundial?
Aquesta illa del sud, tret d’algunes zones on la poca penya que viu en aquest país es concentra, es molt rural. Poblets en hi ha, però de vegades es difícil adonar-te’n que estàs passant per un d’ells.
Deu ser que no estic gaire atent, els carrers, per petit que sigui el poble, el més estret es com el Passeig de Ronda, hi ha una casa per mansana. Una casa de fusta, grannnnn!!! I amb uns finestrals més grannnnssss!!! Tot molt bonico, com una Casa de la Pradera, però en nou, tant nou que els ramaders acompanyen als bestiar amb quads i els veus aconsigar a les vedelles pel mig del prat, pujant, baixant, derrapant i fent cavallets, així que lo d’utilitzar cavalls com als ranxos de les pelis, ací ja es història.

L’etapa d’avui acabarà a Picton, que es el lloc d’on surten els vaixell cap a l’illa nord.
Apart de tenir glaceres, també tenen o tenien mines, i mines d’or.
Hokitika, que te nom de ball regional però a lo punki, es el tret de sortida per recórrer aquestes “mines”.
I les tenien, perquè d’activitat minera, no en queda gaire i del que va ser tota l’ infraestructura que es va muntar per a les explotacions, en queda... en queden els cartellots amb fotos dels bons anys que han tingut a be reproduir perquè ens em fem una idea.
Deu ser que les cases de fusta no aguanten gaire, no en hi ha ni una. Això si, saben molt be on eren.
- Veus aquesta esplanada?
- Si, la veig
- Doncs era ací
- Ah!!!!
Avui he tingut una lliçó pràctica d’anglès extensa i intensa.
Davant la poca feina i clientela que hi ha al càmping, la mestressa del negoci, un cop vist el color del meu passaport, ha descarregat una bateria de preguntes sobre on, com i que hi ha a Almacelles.
Amb la col•laboració inestimable del Sr. Google, aquesta bona dona, ja pot distingir entre el Passeig de Gracia de kamakulandia i el carrer Major, que a la Plaça de la Vila hi ha l’Ajuntament i l’església de la Mercè, que tenim el Tossal de Lo Vilot i que recentment ens em proveït d’un parc que l’em anomenat Parc d’Europa, que es va trobar el Balco del Senyor i el lluïm en un lloc destacat del poble, que Sant Jaume, aquell sant que va deixar petjades per tot el Món i que te els ossos a Compostel•la, va passar pel poble on es va punxar al peu i gracies a l’aparició de la Verge de l’Olivar va poder continuar caminan, en aquest lloc hi ha una ermita per recordar el miracle i podem presumir de tenir un pirulo de  més de 22 metres d’alçada, enveja de tot els pirulos de similars característiques que hi ha escampats per tota la ribera del Nil.
Tot i aquesta extensa conversació, el meu anglès no agafa nivell i Joan, no es problema de l’accent del kiwis

Amb els asturianos que vaig parlar al Tekapo Lake, també estan disposats per pujar al vaixell i tirar cap a Wellington.
Jo mai he fet això de pujar sobre quatre rodes a un barco, i aquest es grannnnn!!!
Una filera de camions esperen per entrar i al moment de fer el check in.
- Your name?
- Òscar
- Your family name?
- Barrios
- Line number six. You are welcome!!!
Son organitzats aquests kiwis, en un tres i no res, som tots dins la panxota del barco, per cert, construït a Astúries i dues hores i poc a tocar terra a Wellington

Un temps de silenci i poca activitat, un parell de nits sense dormir, malt de cap i ganes de tornar a casa.
Un fet, que a Lleida, no te gaire transcendència, a 19.000 km, pot suposar un greu problema.
A sobre, s han donat totes les circumstancies que es tenien que donar per que fou de la màxima transcendència en el temps que porto de viatge
Trobar-me en un lloc on no conec a ningú, amb un anglès... molt particular, sense un dolar, es tot un panorama
Així em vaig veure diumenge per la nit, a 180 km, tres hores de viatge d’on la vaig veure per últim cop, un Mc Donald s de Wellington. Amb reserva de gasolina a la furgoneta i en un lloc on si t enganxen dormint al carrer com a turista, et claven una multa de no pocs diners
Fer-me entendre, amb el super nivell d angles i explicar-li les circumstancies al pobre home del càmping, mereix una Espasa-Calpe. Li vaig devé fer tanta pena... Davant dels seus ulls, tot confiat per pagar-li la nit, començo a buscar per totes les butxaques, sota l’aigua que queia del cel remeno la furgoneta de dalt a baix... la cartera no apareix.
Em va ajudar en tot el que va poder. La cartera no ha aparegut, definitivament la dono per perduda, però al Món hi ha gent per a tot, inclús per a deixar-te dormir en el seu càmping i si no en hi ha prou,  ficar xofa a la furgo per mirar de tornar al lloc dels fets i no se si alguna cosa més, perquè no vaig entendre tot el que em va dir.
Així que amb aquest panorama, torna cap a Wellington
Rastrejar un, dos, tres cops el lloc on vaig estar assegut al Mc Donald’s, mirar pel terra on era aparcada la frago, mirar totes les papereres que hi ha pel trajecte de uns trenta minuts caminant...
Els miracles no existeixen i la casualitat no es va donar en aquest cas
Denunciar davant la policia de Wellington, on tenen un servei de traductors e intèrprets en tots els idiomes, va ser, gracies al que em va tocar, feina fàcil.
Menció especial a l’Embajada del Reino de España a Wellington.
Sé perfectament que les ambaixades no tenen la funció de ser una agencia de viatges, i molt menys un banc, encara que en segons quins casos, (gent que es entre reixes) ho fan i a fons perdut, però que tot el que en puguis treure es...
- Suerte.
La funcionaria Victoria, suposo que una auxiliar administrativa, a la que vaig estar esperant darrera un vidre durant uns minuts mentre acabava la seva interessant conversa amb el Carlos sobre cursos de flamenc que fan a Wellington i que davant del cinquè o sisè
- Hola!!!
Apareix i em parla en anglès... i amb cara de prunes agres em va despatxar tot lo ràpid que va poder, donant-me com única aportació la expedició d’un nou passaport.
Espero que no en necessiti cap més d’aquest Regne i que el proper que tingui, correspongui al del meu país i que ens tractin com a persones.
Així que ja sabeu per a que serveixen les ambaixades d’aquest ex-imperi. En cas de que os trobeu en similar situació, ni perdeu un minut, sol en cas de necessitar un passaport.
- Ah!!! Carlos!!! Acuerdate de cerrar la caja, que el letrero que hay detrás de la puerta de entrada te delata.
El tema dels diners,  ja esta solventat gracies a l’Eva, la meva “Pobreta”, que es de vacances prop de casa, la Silvia, la que fa de jo quan no soc, una mica més lluny, també es mereix conèixer món i veure al seu fill que esta treballant per allà, com la majoria dels de la seva edat
Així que aquesta es la historia d aquests últims dies
Ja començo a l’alçada dels grans com el Vicent, que es va veure en una situació similar a Cambotja i que també va sortir endavant. Fàcil no es.
Ara continuo el viatge com antes, com anys enrere, amb la butxaca farcida de bitllets i intentant buscar una solució que sigui factible, com la de fer me arribar una Guissona nova a Auckland antes de marxar cap a Bolívia, penúltima parada d aquesta historia
Gracies als que en el moment en que vau tenir noticies em vau fer costat.
A les germanes els dec un monument.
Una abraçada i molts petons per a tots













divendres, 16 d’agost del 2013

Twizel 27, Waikovaiti 28, Owaka 29, Invercargill 30, Milford Sound 31 de juliol, Haast 01 d’agost 2.013

Carreteres en hi ha. Asfaltades, amples, no gaire transit (son quatre milions de persones sense contar als xinos), ara, en ponts i rectes, no es gasten ni un dolar.
La majoria dels ponts, son de l’amplada d’un sol vehicle, s’ha de passar en fila india, si et trobes a algú, que si es dona el cas, fins i tot pots petar la xerrada del que se’n alegren de veure a algú. Fins i tot hi ha ponts que s’han de compartir amb... el TREN!!!. Os imagineu al mig i que be de cara? Que no hi ha lloc per ficar-se ni a la dreta, ni a l’esquerra!!! Que ve de cara i es un tren!!! Si be de cul, doncs mira, una empenta i arribes al lloc en un plis plas, això si, si la polis no t’enganxa, que ací amb lo de la velocitat son, però que molt molt consagrats, oi que si David i Mireia?
Hi ha força muntanya, no gaire altes. No han seguit el model USA de tirar un tiro i fer una línea recta. Les corbes son la seva especialitat, de tots els radis imaginables i encadenades com una envoltant.
I la cosa més retorçuda que he vist, si ja lo del pont es de lo més retorçut, una rotonda travessada per la via del tren. Oooooole Kiwi!!!
De cent no es passa en lloc, ja sigui autopista, carretera, camí de cabres, que dic jo, com es pot anar a la mateixa velocitat a una autopista que en un camí? I a les ciutats, a trenta per hora, hi si hi ha canalla que va al cole, la cosa encara empitjora. No es d’estranyar que algú s’afaiti el bigoti mentre condueix, a aquestes velocitats dona temps de baixar per una porta i pujar per l’altra sense aturar el cotxe.

Estimada parròquia, avui toca una fita, un record, com diria aquella il•luminada ex-ministra de la nació espanyola,
- Atentos al "próximo acontecimiento histórico que se producirá en nuestro planeta" 
Més avall es pot anar, però he de canviar d’illa i no estic per aquesta feina. Però ací, hi ha la possibilitat de atansar-me al pol sud el més prop que mai he estat.
En aquesta zona dels Catlins, on ni les regles son rectes, hi ha el Slope Point, l’últim boci de terra ferma d’aquesta illa que es a 4.803 quilòmetres del punt, on fa una mica més d’un segle van rivalitzar per arribar en primer lloc l’Amundsen i el Scott. Jo no m’atansaré tan com ells, però ja està be no?
Fa una rasca i una ventada en aquest Poooint!!! D’aquesta ventada, els arbres estan tombats, tenen la postura feta ja, curiosa posició i molt fotogènica, veure com els vegetals l’arrosseguem pel terra
La zona gaire atractiu no deu tenir, de fet no hi ha ni el cobrador. S’ha de saltar una tanca i creuar per una finca particular, on els beeees pasturen, defequen i miccionen, (català correcte, passa'l, lleidatà perfecte, astudia'l) un monolito en honor als mariners kiwis i això es tot i els lleons marins, les foques i els pingüins es veu que estan de vacances, aquesta no es la temporada i fins a l’octubre no tornen a aparèixer per aquestes terres on diuen que se’n veuen a patades. 
També estan de vacances els maoris que administren les entrades a les Cathedral Caves, ací ara es hivern i es veu que han avandonat, momentàniament les seves antigues vivendes que ara les deuen fer anar com a residencia d’estiu, per quan fa més caloreta, que encara no han trobat un sistema per mantenir una temperatura de confort dintre de la pedra. Es veu, que el sistema de calefacció no els va gaire be i el govern kiwilandes no ha donat aquest any un pla renove per ficar finestres noves. Se'ls va passar el termini de solicitud ja que estaen molt entretinguts ensajant això de la haka
Això si, el bosc fossilitzat de Curio Bay, majo. Vere els arbres, amb la seva forma tumbats per la platja i resulta que son de pedra al igual que les soques, que encara hi son, no deixa de sorprendre de com temps enrere, aquesta zona era tot un bosc, dic bosc perquè pinta de plantació de mansanes no en te.

No es bon dia per visitar Milford Sound. Hi ha una boirada que no es veu tres en un ruc, per tant lo dels fiords, el que es avui, em creuré que hi son com a acte de fe.
Encara que hi ha gent, que de fe en deu tenir molta més que jo, cosa fàcil. 
Son més de dues hores per fer 120 kilòmetres i arribar fins ací. Imagineu la de rectes que hi ha. Ni una!!! Ara, corbes i trecks per fer??? A tocar.
Si veguéssiu com es el pàrking de ple i els vaixell que fan la ruta per ficar-se per entremig dels rocs, no ho entenc, a aquesta gent els diners els hi patinen a les mans, pagar la pastarrufa que demanen per anar a donar una volta amb lo barco i perdre’s entre la boira... En fi, en aquest món hi ha gent per a tot.
Parlant de diners. Com s’ho fan aquesta gent per tenir els diners que tenen?
Tot es cariiiiisim!!! Els tomates a gairebé nou dòlars el kilo, el pit de pollastre a vint, el mateix preu que un T-bone, les costelles de beeeeee, o lo llomillo de porc.
Els kiwis, que els fan ací mateix, son més cars que al Pryca de Passeig de Ronda. Algú ho entén? Teniu la resposta?
El que em parli de que per ser més competitius s’ha de fer baixant els sous dels jornalés, porti jaquetes de colors o no, ha d’anar a la foguera. Aquesta teoria, no se la creuen ni ells mateixos
Pos com no es poden veure els fiords, a un altra cosa, que hi ha un llac que li diuen Mirror Lake, abispat el tio que li va ficar el nom, eh? 
Tot decidit cap aquest mirall i el comitè de benvinguda es format per uns pollastres assassins que s’encaren amb la fragoneta i comencen a mostegar-li tot el que sobresurt.
Els principals objectius d’aquestes besties son les escobilles, l’antena, les gomes dels vidres i el galzes de les portes.
Amb els seus cop de pota a techo de la frago, l’han convertit en un bombo. No se quina espècie de pollastre deu ser, però de gracia no me’n fan ni una ni mitja.
Quan hi ha ganes d’arribar a un lloc per descansar i donar per acabada la jornada kilometrera, sempre es pot esperar alguna sorpresa.
A lo Carlos Sainz, ja a les portes del poble escollit per planxar l’orella, zasca!!! Les dues rodes de l’esquerra dins de la gespa que hi ha a la cuneta i que no hi ha manera de sortir d’alli.
Ni les veus del Moya;
- Trata de sacarla, Òscar!!! Trata de sacarla!!! Por Dios!!!
Ni por Dios ni per trons, que d’ací no hi ha manera de treure aquest trasto. I amb la de gent que passa per ací!!!
Si ha pobles de dos mil habitants, per veure’n un has de fer una quedada, aquest que no en deu tenir un centenar, ens hi podem passar una bona estona.
Ni pedres, ni llenya, ni res que es pugui aprofitar per intentar treure l’Apollo del clot. 
Com un sense sotre refrega el contenidor de la basura, jo miro d’arrancar pedretes de l’asfalt.
Amb un grapat d’elles, que han estat mimades com si fossin diamants, les ubico estratègicament sota la roda tractora.
- Acceleraré poc a poc, no sigui que sortí disparat i vagi a parar al mar, que total es ací dos o tres kilòmetres, així que segona i...
I? 
I res. Que no es mou!!!
Una hora i s’ha dignat a passar algú? Quan més os necessito, 
- On esteu kiwis???
El casc no el puc tirar per la finestra, perquè no en porto, però l’imatge del Moya no deixa de donar-me voltes a la mollera.
Be, un altre idea. A falta de pedra, utilitzar el gat per mirar de ficar la roda de recanvi al lloc on es el forat que ha fet la roda tractora.
- Miracle!!! Un cotxe!!! Aquest pare o el paro.
Un pagès en el seu petit Lada 4X4 i va i para.
- Can you help me?
- Ails you?
- There is mud and i can not get out
Aquest estan preparats, no dec ser el primer que ajuda. Treu una corda de dins del cotxe amb un ganxo a cada una de les puntes i es tira al terra buscant d’on poder estirar.
Tant ferro que hi ha i aquest del Toyota no els hi ha passat pel cap de ficar un trasto d’on poder estirar.
A falta de altres opcions, a la travessera del xassís que aguanta el bloc del motor.
- Pos avamba!!!
- I stretch and your accelerates slightly
- Ok
Amb les catiusques que porta com a calze, s’enfila cap al Lada...
- Ready?
- Let's go
A l’estrebada del Lada, surfejant sobre el fang, la fragoneta comença a avançar, buscant terra ferma on poder esbocar tota la potencia que els seus cavalls poden arribar a donar
D’aquesta manera i donant-li milions de gracies em pogut arribar a l’hangar càmping que hi ha al poble. Una instal•lació neta com una patena, la més neta que he vist mai i on l’amo s’ha interessat pel meu estat “sentimental”
- Traveling alone?
- Yeah, I'm single
- Here you could find a girl to accompany you on the trip
La mestressa li fot un ventallot pel seu atreviment, que les orelles li tremolen, mentre ell es trenca la caixa del riure.
- Women here there must be mucheitorsss, because I've been esperanteitor an hour for someone to help me take out the mud mi fragoneteitor.












dijous, 15 d’agost del 2013

24 Chirstchurch, 25 Mount Somers, 26 de juliol de 2.013 Tekapo Lake

Unes quantes hores dins de la panxa de la bestiola de ferro dels Emirates i pataxof!!! Ja estic a kiwilandia!!!
Tot es kiwi. Una fruita, que al nostre territori fa uns anys ere postre de luxe per fardar als banquets de boda, 
- Ostras tia!!! Y de postre, kiiiiiiiwis con nata!!!
Als sopars de cap d’any i que ara ens em mengem (qui pot) un cada dia per esmorzar perquè te els mateixos efectes que el bifidus activo. Una bestiola amb forma de pollastre sense ales i també es un kiwi els que caminen sobre dues potes i han tingut aquest país com a lloc per veure la llum d’aquest món, els neozelandesos i les neozelandeses son kiwis.
Com les coses s’han de començar per sota, Christchurch, regió de Canterbury, la ciutat més important de l’illa del sud ha estat l’afortunada en ser la primera que gaudirà de la meva presencia.
Un cop acaparades totes les revistes, panfletos, mapes, etc. etc. etc. que hi ha a disposició dels foranis a la I-Site de l’aeroport;
- Where are you?
- I'm catalan. Catalunya do you know?
- No, I do not know.
Com es previsible, tot i que ens tenen a sota dels seus peus i treballar en una oficina de turisme, de Catalunya ni idea. No he tingut temptacions de preguntar-li si coneix a l’argentí aquell que li pega patades a la pilota per començar amb calma aquesta visita.
Ara, ha estat força amable i encertada a l’hora de indicar-me d’on surt el bus que m’ha de dur a la city town.
Primera observació. Ací, la gent gran treballa.
El conductor del bus, al meu poble faria anys que estaria apuntat als plans de vacances de l’IMSERSO, com també qui apila els carros i qui organitza el transit pel pàrking de l’aeroport.
Aquesta penya tenen un munte de territori i son quatre gats.
I tant que quatre gats!!! Que un cop a la town, son les cinc de la tarda i no es veu... però ni un ànima!!!
Fa rasca. Rasca seca, per assecar els pernils i les llonganisses. Es pot tolerar, així que... a fer un tomb per la town, que no es cap hora i algú ha d’haver.
Algú? Ja, ja, ja!!! Per ficar un anunci al diari i quedar amb algú.
Sembla un decorat de pel•lícula. Cases, botigues, carrers, cotxes, tot tancat i al lloc sense moure’s.
I la pel•lícula sembla de catàstrofe. Carrers tallats amb tanques, edificis envoltats de més tanques, ponts tancats i barrats, la torre de lo rollotge amb una bastida, senyals especifiques per a les bicicletes de que parin conte on fiquen la roda, perquè hi ha escletxes... Son els “efectes col•laterals” del terratrèmol que van patir fa un parell d’anys amb nombroses rèpliques i que fa una setmana s’ha tornat a manifestar.
A l’alberg s’està calentet, un italià a l’habitació i la resta... xines i xinos, més xines que xinos.
El Marco, te la WHV i m’explica que la setmana passada es va fer pipi als pantalons quan va notar de quina manera es movia el llit. Així que aprofitant que no sap quan li queda de vida, es muda i se’n va de farra.
- Ma dove vai fare festa?
- Con gli amici, qui prossimi.
Ell sabrà on va que te més experiència que jo. 
A dormir que demà m’espera l’Apollo frago.

Si hi ha un lloc net en aquest Món, sembla que es aquest.
No es veu ni un paper, ni un plàstic al terra ni que l’acabis de tirar.
La gent, apareix amb tranquil•litat, sense aglomeracions i sense gaire pressa.
L’edat de la plantilla de cal Apollo, també es granadeta. Perquè l’oficina es en un polígon bora l’aeroport i els lletreros ajuden a treure dubtes, però sinó? Hi ha gent més jove al casal d’avis del poble que ací.
Però es igual, joves o vells, amb els de l’Apollo tinc el meu particular conflicte.
- Ready?
- If, ready.
- Let's see. A hit here, a scratch ... the glass is broken.
- No, not broken, is a stroke of a stone-
- If good woman, I know it is a stone, but this hole ...
- No problem.
La frago, esta més maja que la dels australianos, més nova, sol seixanta mil quilòmetres, però...
- The battery does not work.
- Not working?
- No, not working
Si no tenim bateria, no tenim nevera, ni llum ni na de na!!!
L’abuelo, s’ho mira, fa una ganyota i bateria nova.
Comencem be!!!
I seguint amb les classes de conducció iniciades a kangurolandia, en busca del kiwi-Coles, que la nevera i els aSmaris, s’han d’aplenar.
Si a Australia el tema de fer mercat ja es complicat, ací... el quilo de tomates a més de nou dòlars!!! Nooooooooooooou Dòlars!!!!
Però com esmorzaré? Com sucaré el pa?
La caixera, simpàtica i disposada a facilitar-me les primeres hores al seu poble.
- You have Customer card?
- No, I have not
- Look, you'll be fine because you do discounts.
- This is what interests discounts that run here haceis money like water
Total, que quan he passat per la caixa i afluixada la pastarrufa i amb el nou kiwi-número de telèfon
- Que teniu servei de custodia?
- Com dius?
Portar el carro fins a la frago, en aquestes primeres hores, considero que es una operació de risc, tot i que no hi ha gaire gent, no se si deu d’haver algú que sigui molt amant de les propietats dels altres, però es que al carro, porto tota una fortuna.
Acostumat a les distancies de kangurolandia, ací tot sembla a tocar, si porto aquell ritme, en dos dies em faig les dues illes.
El paisatge es de postal!!! Es hivern, el Sol no puja gaire i el cel es blau a tota hora. Ara, es fa fosc en un tres i no res.
Mount Somers, es un plobet de gairebé dos mil kiwis que estan escampats a l’ample, o sigui, que no s’amunteguen. Tot i això, dos càmpings. Un privat i un municipal. Historia? Sol als cartells. Recorden i reprodueixen imatges de l’estació de tren i de totes les cases que hi havia, que ara no existeixen quan es va fundar el poble al segle XIX aprofitant que hi van trobar mines de carbó.

150 kilòmetres i un altre lloc. El Tekapo Lake, que no deixa de ser un presa per acumular aigua.
Els kiwis donen gran importància a tot el que te més de... deu anys? En aquest llac hi ha una “ermita” del Bon Pastor, on es veu que les parelles de novios kiwis van a fer-se les fotos del dia en que a tot contesten “Si”.
Es de pedra i com a principal característica es que no hi ha altar, a la paret de  l’escenari hi ha una gran finestra, que dona al llac. Molt bonico
Fetes les pràctiques diàries d’angles;
- You have available power sites for fragoneta?
Es primera hora i no hi ha ni deu al càmping, però preguntar no costa res.
I fent l’ascensió al Mount John Observatory, l’orella ben parada una parella d’asturianos que ja han fet l’ascens.
- Esta majo?
- Si, pero ten cuidado, sopla el viento muy fuerte.
En poc espai es puja a mes de mil metres i fa una rasca i una ventada, tot i lo forta que es, insuficient per fer volar a la col•lecció de xinorris que volten per l’observatori com si de Port Aventura es tractés.
- Children watch the wind is very strong
- Ok, thank you
A tres-cents metres de l’observatori,  la dona puja amb tres canalles que la més gran no fa més de quatre pams i van al seu aire i de debò, bufa molt, però que molt fort.
Dins del niu, la frago, s’està força be, tot i que el calefactor subministrat pels Apollo, fa figa, cada minut s’atura una estona per descansar, però a les fosques, els estels il•luminen el Tekapo Lake i les muntanyes que l’envolten, una postal de pel•lícula.